18 de setembre

18 de setembre i encara te trobe a faltar. Tinc ganes de plorar i tot quadra: estic ovulant. Quan estic trista i sent que em falta alguna cosa quasi sempre ho associe a que seguisc ancorada a tu, malgrat que cada dia tinc més clar que s’hauria de produir alguna mena de miracle perquè tornàrem l’una a la vida de l’altra (hi ha tantíssimes coses mal en les nostres vides i en nosaltres mateixa que ens impedeixen estar juntes...).

Estic cansada, cansada de tu. Tinc milers de temes pendents sobre què escriure i, tanmateix, la inspiració més forta sempre eres tu. Encara no ha passat ni un sol dia en què no haja pensat en tu, potser des que començàrem a ser amigues; ni un sol dia en què m’haja convençut que són massa les raons per les quals, sense haver rebut explicacions, sé que no pots i no he de deixar que tornes, ni un sol dia en què m’haja despertat sense pensar en tu per tal de comprovar si segueixes ahí, què sent i no sent, tot per tu.

La veritat és que cada dia estic millor i alhora sent que m’estic tornant boja: la incertesa, no saber res de segur me matava, me mata i me matarà. Hi ha moltíssims dies en què sóc feliç i tinc el pressentiment que tot anirà bé al cap i a la fi, però sempre hi ha moments en què m’ensopegue i torne a tu. I ja no sé si realment estic millorant o si tot és una farsa que m’he muntat. Supose que de moment hauré de seguir creient en “fake it until you make it” i potser arribe un dia en què serà veritat, sense adonar-me hauré deixat de pensar en tu, hauràs deixat d’existir en la meua ment i seré feliç; seré capaç de gaudir de la vida, del present i de no anticipar el futur.

I després d’haver escrit i llegit tot açò ja no sé ben bé de què parle, qui és “tu” a partir del segon paràgraf. Tu podries ser la depressió i encaixaria perfectament i la depressió podria ser tu i tot tindria el mateix sentit, i potser acabe de descobrir la raó més gran per la qual estem millor separades.

T'estime, hui més que mai.

Tengo ganas de llorar. La verdad es que no sé por qué sigo engañándome, intentando hacerme creer que es el inicio del curso lo que me hace estar triste. Bueno, en realidad sí que lo sé: no quiero admitirme que me sigues doliendo después de cómo has decidido actuar. No quiero seguir fantaseando con que vuelves a mi vida y no sé por qué mi mente se empeña en hacerme soñar despierta sabiendo que las cosas se torcieron demasiado como para poder tener un final feliz. Realmente siento que nuestros caminos no se van a cruzar nunca más, que no eres el tipo de persona que vuelve después de un tiempo, aunque sea a hablar sobre lo que pasó, a pedir disculpas o a dejar de hacer como si nunca hubiésemos importado la una en la vida de la otra.

Tengo que aprender a dejar de presionarme y de exigirme tanto. Pero si lo hago es porque lo único que quiero es ser feliz y tener una estabilidad emocional en mi vida de una vez.

Es cierto que sería demasiado utópico que hubiese superado al 100% todo lo que me ha pasado este año cuando todo es tan reciente, cuando apenas han pasado 3 o 4 meses desde que todo se alejó de cualquier camino que llevara a la paz. Y, de hecho, como llevo diciendo un tiempo a todas esas personas nuevas que han llegado a mi vida y la han iluminado y hecho más llevadera, estoy francamente fenomenal para todo lo que llevo detrás.

Debo ser agradecida y voy a empezar por agradecer el haber sido capaz de saborear la felicidad después de tanto tiempo sumida en la más oscura depresión, por haber sido capaz de disfrutar de un verano cuyos antecedentes lo anunciaban como el peor de lo que llevo de vida, por haber sido capaz de seguir adelante después de haber recibido varios de los golpes más duros de mi vida en uno de mis peores momentos, si no el peor. Así que: a mi, Esther, moltíssimes gràcies per ser el meu millor suport, per estar ahí sempre, per no haver-te rendit i haver sigut capaç de seguir a pesar de totes les dificultats, que no han sigut poques. Si has arribat fins ací, significa que eres capaç de fer front a qualsevol cosa que vinga en el futur. Has pogut, pots i podràs. Comets errors com la resta de persones, però el més important és que aprens d’ells i les teues intencions sempre són les millors, les de ser millor i millorar el món que t’envolta. T’estime, hui més que mai.

Tindre fills hui en dia

Últimament, no sé si per fortuna o per desgràcia, em qüestione moltíssim fins a quin punt és bona idea tindre fills hui en dia. Aquesta reflexió és deguda a dos motius principals, el canvi climàtic i la intel·ligència emocional, que realment poden reduir-se a un sol: la societat.

I és que crec que qualsevol que s’haja aturat algun moment a observar el món en què vivim i l’entorn que ens rodeja, no haurà trobat difícil adonar-se que la societat està cada any, cada mes, cada setmana i cada dia més podrida. Fins i tot m’atreviria a dir que la desgràcia del món augmenta exponencialment cada segon que passa. Tant de bo m’equivoque.

Sembla trist però és així. Cada dia hi ha més agressions sexuals. Vivim al 2019, se suposa que estem avançant cap a la igualtat de gèneres; fins i tot hi ha gent que diu que ja la hem aconseguida, però la realitat és que 40 dones han sigut assassinades en els primers 8 mesos d’aquest any només en Espanya segons https://www.epdata.es/datos/violencia-genero-estadisticas-ultima-victima/109/espana/106. Sí, potser és la dada més baixa fins al moment, però és que sembla que no som conscients que estem al 2019 i no al 2349 a.C. Qualsevol xicotet avanç el celebrem com si haguérem destruït el cisheteropatriarcat ja, però res més allunyat de la realitat. Cada acte de violència de gènere sense castic és una victòria per al masclisme i una humiliació a la dona i, si anem més lluny, a la humanitat.

Així doncs, fins a quin punt és bona idea tindre fills? Com volen que tinga ganes de repoblar l’Espanya interior i Espanya en general si no sóc capaç de fer-me feliç a mi mateixa? (I, tristament, crec que molta gent s’identifica amb mi en aquesta qüestió).

Tindre descendència i/o cuidar i criar una persona va molt més enllà de passar una estona amb algú i de compartir espai i temps amb eixa persona. Qualsevol individu que volguera tindre fills, segons el meu parèixer, hauria de plantejar-se les responsabilitats que realment implica eixa feina. Al cap i a la fi crec que no m’equivocaria si pensara que fins a hui en dia molts naixements, si no la majoria, han sigut fruit d’un impuls no meditat, valga la redundància i el pleonasme, fruit d’un intent en va de millorar un matrimoni, fruit del desig d’omplir un buit...

Tanmateix, no hi ha res més real que el fet que és una irresponsabilitat, com a poc, tindre un fill quan no pots ni cuidar de tu mateixa i omplir-te a tu mateix. I per com va el món, pel simple fet que és impossible veure les notícies sense que el 90% d’elles siguen roïns, i el fet innegable que estem destruint el propi planeta que ens va acollir en el seu dia, no mereixem seguir existint; no son capaços de fer-ho digna i adequadament. Per tant, no veig una altra conclusió que el fet que tindre descendència hui en dia és un error, perquè a més de contribuir a la superpoblació que ha tingut com a conseqüència el canvi climàtic, estaríem fent patir a persones que no han demanat nàixer i, menys encara, sofrir.

Ojalá no te hubiera conocido nunca.

Lo que más me duele de que te hayas ido, supongo que en gran parte por el bagaje que llevo detrás de mí, no es que te siguiera queriendo y siguiera teniendo esperanzas en lo nuestro, sino el hecho de que me abandonaras – sí, abandonaras, porque así es como lo sentí – en las circunstancias en que me encuentro.

No sé si será porque mi vida empezó siendo yo abandonada por las personas que supuestamente más te quieren incondicionalmente durante toda tu vida, es decir, tus progenitores, o porque yo simplemente soy así, pero una de las pocas cosas que creo que no podré perdonar en mi vida es el hecho de que me dejen tirada como lo has hecho tú; porque si de verdad te importa tanto una persona como tú me hiciste creer que yo te importaba a ti, si de verdad quieres a alguien incondicionalmente, no te vas, pase lo que pase.

No te vas, de la manera en que lo hiciste tú: de repente, sin dejar nada más.

Me has fallado como nunca nadie lo había hecho. Te has ido cuando más te necesitaba.

Sé que quizá no estabas en tu mejor momento para ayudarme, pero, créeme, sé lo que es estar mal y yo nunca le he dado a nadie la espalda y menos a alguien que se supone que me importa tanto como teóricamente yo te importaba a ti, por muy rota que yo estuviese, por mucho que la situación me sobrepasara. Y supongo que ese es el error del que nunca aprenderé, a pesar de que sea el que más he cometido: esperar que el resto de personas actúen como lo haría yo.

Ojalá nunca te hagan lo que tú me has hecho. Ojalá nunca sientas lo que me has hecho sentir. Ojalá no te hubiera conocido nunca.

Entre la vida i la mort.

Ja portes una setmana en què, al final del dia, l’única cosa que t’abelleix és plorar. I, el que és més, a mesura que avança la setmana, eixe nuc en la gola s’extén a la resta del dia i ja de bon matí baixes les escales de ta casa retenint les llàgrimes.

És dilluns pel matí i ja estàs com si fóra divendres i t’haguera passat un camió pel damunt.

Dimarts per la vesprada, de sobte i no tan de sobte, et vénen pensaments d’acomiadament. Tens la urgència de parlar amb certes persones i veure-les perquè ja no penses, sinó que sents que potser al final de la setmana ja no estaràs ací, almenys en ànima. Només pots pensar en quant desitges deixar d’existir, en què ja no aguantes més, necessites una via d’escapament i l’única que veus és morir. T’adones del punt a què has arribat. Sí, és cert que no és la primera vegada que havies pensat en suïcidar-te; de fet, els pensaments sobre la mort són part de la teua rutina d’ençà que a la teua vida deixà de brillar el sol. Tanmateix, aquesta vegada, quan t’han parlat de plans de dimecres, dijous, divendres, l’única cosa que has pensat és que potser ja no estaries per viure-ho.

Estàs desesperada, ja no saps què fer, necessites aturar el món o, almenys, la teua vida. Tot se t’escapa de les mans, estàs morint en vida. Necessites ajuda però no saps a qui recórrer perquè ningú t’entén realment, molestes, preocupes.

“Com se’t passa pel cap dir que vols morir? Com se’t passa pel cap deixar la resta a meitat del camí? Com se t’ocorre pensar en tu mateixa i no continuar vivint per la gent que t’envolta? Com pots ser tan covard? Com pots ser tan dèbil? Què fas que no canvies la teua forma de pensar i veus la vida d’una altra forma? Què fas que no canvies la teua forma de ser? No penses tant. Deixa de preocupar-te. Conforma’t. No et queixes. Tot t’afecta i et fa sentir malament. No és per a tant. No és tan greu. Jo tampoc tinc ganes de fer algunes coses i les faig igualment. Per què eres tan negativa? No estigues així. Moltes persones ho tenen pitjor. Eres una gandula. Vols passar-te tota la vida tombada al sofà amb el mòbil? No puc saber com tractar una persona amb depressió perquè no he estudiat psicologia. Ho tens tot, què més vols? Com pots estar així si no tens manca de res? No valores les coses, eres una desagraïda. Llegeixes massa. Busques massa informació. Estàs així perquè vols. Estàs així per culpa d’Internet. Canvia el xip. Estudiar la carrera que t’agrada no és motiu suficient per viure? T’ho prens tot massa seriosament. No saps afrontar la vida. No tens força. No saps gestionar les dificultats. A més d’una persona li agradaria tindre la teua vida.”

Què fas? Demanes ajuda a eixes persones de qui has escoltat eixes paraules en les ocasions anteriors en què has fet l’intent d’expressar-te, obrir-te i manifestar el que sents i penses? T’ho guardes tot una vegada més perquè saps que no vas a aconseguir res que no siga que l’altra persona acabe com a víctima de l’expressió del teu patiment?

Estàs entre l’espasa i la paret. Saps que la resta de persones estan massa ocupades amb les seues vides com per a prestar-te atenció i dedicar-te temps, la qual cosa suposa interrompre el seu ritme de vida. Saps que estàs en una situació de crisi que no saps com acabarà si no traus fora el que tens dins. No exageres. Relaxa’t. Totes les persones tenim els nostres problemes i els teus no són més que els de la resta.

Ja no saps què fer. Potser és veritat que el món estaria millor sense tu, sense les teues queixes, sense les teues despeses, sense la teua energia negativa, sense la teua desgana, sense la teua actitud fastigosa. Molestes, fas que la gent pense i es plantege coses contra la seua voluntat. Ni vius ni deixes viure. Ni eres feliç ni deixes que la resta ho siga.

Què se suposa que has de fer quan experimentes un patiment tan punyent del qual no saps desfer-te i quan per fi t’atreveixes a contar-ho l’únic que reps són paraules i actituds que fan que et sentes inútil, una càrrega, un destorb, un “fail”, un desastre...?

I el pitjor és que la vida et va bé, però tu no ho estàs, no pots arreglar res del teu voltant per deixar d’estar així perquè ja dóna igual que faça sol, que ploga, que et passen coses bones, que no et passe res, que tu estàs de capa caiguda, que tu eres l’error i t’enfonsa, més si cap, que et diguen i sàpigues que eres tu allò que no encaixa, que funciona malament. I és aleshores quan et debats entre la vida i la mort.

Descobrir persones.

És increïble el nivell d’hipocresia a què pot arribar la gent. I, el que és pitjor, a dia de hui encara no conec a ningú que se salve de ser hipòcrita en algun moment. És curiós com ens queixem dels comportaments dolents de la gent, però tanmateix poques vegades som capaços d’adonar-nos que tots i totes els tenim alguna vegada, en major o menor mesura. Hi ha cosa més hipòcrita que queixar-se de la hipocresia?

La mateixa gent que critica els comportaments aliens de rebuig cap a la resta, de marginació gratuïta a les persones i que presumeix de portar-se bé amb tota la gent en un principi és la mateixa gent que després no és capaç de veure com margina i es tanca a aquella persona que per aparença no li és agradable, a aquella persona que tot el món deixa de costat, a aquella persona que encara no coneix però que per qualsevol prejudici no li entra per l’ull.

És cert que els prejudicis són inevitables. Però la reacció i la forma personal de processar-los és el que marca la diferència. Si bé per les conviccions adquirides, s’acumulen prejudicis, com bé va dir Joan Fuster, és nostra la decisió final interioritzar-los i actuar segons els mateixos.

Jo, com és evident i deduïble, no escape als prejudicis, ni de la gent cap a mi ni de mi cap a la gent. No obstant, he optat per donar l’oportunitat a la gent de donar-se a conèixer malgrat no només una mala primera impressió, sinó totes les males primeres impressions que podem arribar a tindre d’algú.
Si he decidit tindre aquest comportament davant els prejudicis és, entre d’altres coses, perquè, en primer lloc, encara que no sempre, en aquest cas crec que és aplicable això de tractar a la resta com vols que te tracten a tu, i, en segon lloc, perquè 19 anys en aquest món han sigut suficients per comprovar que és molt cert allò que diu la gent sobre com pot canviar, a nivells inimaginables, la concepció que tenim d’una persona a mesura que la coneguem.

Així doncs, ara semble una xiqueta innocent en relació a aquest tema, ja que, desgraciadament (o no), són ja vàries les vegades que he percebut tancament de certes persones cap a mi a pesar de no conèixer-me, i, com que jo crec que he aconseguit deconstruir-me en aquest sentit, encara que no al 100%, en un grau considerable, no ho entenc i em decepcione. Afortunadament, la part de mi que grava i guarda l’aprenentatge útil, em recorda que segurament jo també he fet que algú se sentisca així al llarg de la meua vida, que la vida del primer món és massa accelerada i no permet que les persones s’aturen a pensar en aquestes coses i/o que, simplement, cada persona és un món i té les seues raons de ser.

Sembla que, quan algú no discrimina a un nivell evident i visible, la discriminació passa a ser com una mena de fantasma, està ahí però és imperceptible i has de parar molta atenció per ser conscient de la seua presència. També pot comparar-se a la inutilitat i, per tant, percepció dels ions com a inexistents quan els seus canals corresponents no estan oberts. Tanmateix, la comparança del fantasma crec que és més acurada en aquest context.

Tant de bo tot el món pensara en aquestes coses alguna vegada, ja no per mi, sinó per la meravella que és descobrir les persones i la seua essència.

Querer sin quererte.

Nunca había sentido ni llegado a imaginar que fuese tan real el hecho de que, si estás rotx por dentro, puede llegar a ser muy difícil estar en una relación. Sí, eres capaz de querer a la persona. Sí, ella es capaz de quererte. Sin embargo, dependiendo de en qué sentido y a qué nivel estés rotx, no te sientes bien ni haces sentir bien a la otra persona y todo es un bucle.

No te entregas al nivel al que deberías o, al menos, al nivel al que lo harías de estar bien. Obviamente, la otra persona lo nota, lo sufre y, con suerte, por mucho que duela, se queja. Sí, digo con suerte porque ello implica que la otra persona expresa interés en ti y en la relación al hacértelo saber. Tú ya no sabes qué pensar, qué creer ni qué sentir. ¿Te quiere? ¿No te quiere? ¿Es feliz contigo? ¿No lo es? ¿Eres perfectx a tu manera para ella? ¿Eres una carga? ¿Mereces ser queridx y que te den una oportunidad a pesar del caos que eres internamente? ¿Sigues intentándolo? ¿Lo dejas? Miles y miles de preguntas dan vueltas en tu cabeza. Ya no sabes si eres tú quien gobierna tus pensamientos o, si, en cambio, son los pensamientos los que te gobiernan a ti. Lo único que sabes es que estás hechx un lío y que la situación te mata. Te mata la incertidumbre, te mata saber que estás haciendo daño a la otra persona y, aun así, eres tú la/el que se plantea dejarlo, quedando, por si fuera poco, de egoísta, porque la situación te supera. Lo único que puedes hacer, tristemente, es pensar en ti, en que te odias, en que quizá de lo vacíx que estás en realidad lo que sientes no es amor de verdad, sino necesidad de que te cuiden. Estás vacíx, o, al menos, así lo sientes; entonces, ¿qué vas a dar? ¿Qué puedes ofrecer si ni siquiera tienes amor para ti mismx?

Te sientes como una persona inválida, discapacitada, que necesita que la socorran, que estén pendiente de ella constantemente, que no puede por sí misma. Dicen que querer es poder, pero tú quieres y no puedes. O ni siquiera tienes fuerzas para querer.

                En ocasiones, en aquellos momentos en los que, no se sabe de dónde, te viene la sensación, aunque efímera, de que eres capaz, de que quieres y puedes, te motivas y por un instante crees que puedes dar. En cambio, esa sensación no dura mucho. De repente, te ves al lado de la otra persona, quien sí está dispuesta a dar todo de sí y está llena de energía, al menos comparado contigo y, entonces, chocas con la realidad y caes de esa pequeña ilusión que te habías creado. Y ese choque con la realidad te hace caer aún más bajo, te abruma y te impide estar y vivir en el presente, preguntándote constantemente qué te pasa, qué va tan mal en ti y por qué, como para que se haya hecho realidad para ti la típica frase o reflexión que se basa en que no puedes querer sana y realmente a una persona si no lo haces contigo mismx. Has hablado con gente y has leído a gente que parece estar más o menos igual que tú o, incluso, peor y, sin embargo, ellxs parecen muy capaces de querer y entregarse a alguien. ¿Eres un/a insensible? ¿Tan raritx eres como para no poder querer de verdad estando tú mal? ¿Tan egoísta eres? ¿Tan poco tienes por dentro? ¿Tan débil eres?