Entre la vida i la mort.
Ja portes una setmana en què, al final del dia, l’única cosa que t’abelleix és plorar. I, el que és més, a mesura que avança la setmana, eixe nuc en la gola s’extén a la resta del dia i ja de bon matí baixes les escales de ta casa retenint les llàgrimes. És dilluns pel matí i ja estàs com si fóra divendres i t’haguera passat un camió pel damunt. Dimarts per la vesprada, de sobte i no tan de sobte, et vénen pensaments d’acomiadament. Tens la urgència de parlar amb certes persones i veure-les perquè ja no penses, sinó que sents que potser al final de la setmana ja no estaràs ací, almenys en ànima. Només pots pensar en quant desitges deixar d’existir, en què ja no aguantes més, necessites una via d’escapament i l’única que veus és morir. T’adones del punt a què has arribat. Sí, és cert que no és la primera vegada que havies pensat en suïcidar-te; de fet, els pensaments sobre la mort són part de la teua rutina d’ençà que a la teua vida deixà de brillar el sol. Tanmateix, aquesta vega...