Un poco más allá de la apariencia.

Es despertà. L’alarma no havia sonat. Va mirar l’hora. Eren les huit del matí. Era hora d’alçar-se. Era hora de començar el dia, de seguir amb la rutina. El cos no li responia, no sentia la necessitat de posar-se en peu. Ho veia tot negre, tot era obscuritat al seu voltant. Només pensava en romandre al llit, tornar a dormir i no despertar mai. Però, de sobte, li vingué un pensament al cap: el món seguia, amb o sense ella, havia de posar el pilot automàtic com havia fet tots els dies d’ençà que ja no trobava sentit al fet de viure. Suposava que, malgrat que els dies havien deixat de tindre colors, olors, sorolls, sabors, textures i emocions, algun dia arribaria el moment en què veuria la llum al final del túnel. Havia de continuar intentant fer les coses el millor possible, de manera que, quan la il·lusió tornara a omplir la seua vida, tot seguira en ordre, com estava abans de caure en aquell pou. Finalment, va aconseguir llevar-se els llençols de damunt. Com cada matí, la pri...

Em cansa pensar. I no precisament perquè els pensaments siguen tòxics i atemoridors (la qual cosa potser em passa amb més freqüència de la desitjada), sinó perquè són tantes les paraules, amb i sense sentit, formant i sense formar una idea, les que en vénen al cap, que no puc sentir-me més que aclaparada. La meua ment és, en aquest precís moment, la sopa primitiva d’una infinitat de conversacions paral·leles sense acabar, les quals, alhora, són dutes a terme per dos participants: jo i una altra persona a l’atzar que forma part de la meua vida. Eixa persona pot entendre’s com una via mitjançant la qual el meu cervell troba la forma de pensar i argumentar contra sí mateix. Cal aclarir que la persona de la qual parle i, al mateix temps, amb qui parle, és, com deia, a l’atzar, en el sentit en què jo no l’escollisc a consciència; tanmateix, la persona en qüestió sol ser algú amb qui més temps passe en el marc present de la meua vida i que, com és d’esperar, més debats em suscita. És...