Un poco más allá de la apariencia.

Ja portes una setmana en què, al final del dia, l’única cosa que t’abelleix és plorar. I, el que és més, a mesura que avança la setmana, eixe nuc en la gola s’extén a la resta del dia i ja de bon matí baixes les escales de ta casa retenint les llàgrimes. És dilluns pel matí i ja estàs com si fóra divendres i t’haguera passat un camió pel damunt. Dimarts per la vesprada, de sobte i no tan de sobte, et vénen pensaments d’acomiadament. Tens la urgència de parlar amb certes persones i veure-les perquè ja no penses, sinó que sents que potser al final de la setmana ja no estaràs ací, almenys en ànima. Només pots pensar en quant desitges deixar d’existir, en què ja no aguantes més, necessites una via d’escapament i l’única que veus és morir. T’adones del punt a què has arribat. Sí, és cert que no és la primera vegada que havies pensat en suïcidar-te; de fet, els pensaments sobre la mort són part de la teua rutina d’ençà que a la teua vida deixà de brillar el sol. Tanmateix, aquesta vega...

És increïble el nivell d’hipocresia a què pot arribar la gent. I, el que és pitjor, a dia de hui encara no conec a ningú que se salve de ser hipòcrita en algun moment. És curiós com ens queixem dels comportaments dolents de la gent, però tanmateix poques vegades som capaços d’adonar-nos que tots i totes els tenim alguna vegada, en major o menor mesura. Hi ha cosa més hipòcrita que queixar-se de la hipocresia? La mateixa gent que critica els comportaments aliens de rebuig cap a la resta, de marginació gratuïta a les persones i que presumeix de portar-se bé amb tota la gent en un principi és la mateixa gent que després no és capaç de veure com margina i es tanca a aquella persona que per aparença no li és agradable, a aquella persona que tot el món deixa de costat, a aquella persona que encara no coneix però que per qualsevol prejudici no li entra per l’ull. És cert que els prejudicis són inevitables. Però la reacció i la forma personal de processar-los és el que marca la diferè...

Nunca había sentido ni llegado a imaginar que fuese tan real el hecho de que, si estás rotx por dentro, puede llegar a ser muy difícil estar en una relación. Sí, eres capaz de querer a la persona. Sí, ella es capaz de quererte. Sin embargo, dependiendo de en qué sentido y a qué nivel estés rotx, no te sientes bien ni haces sentir bien a la otra persona y todo es un bucle. No te entregas al nivel al que deberías o, al menos, al nivel al que lo harías de estar bien. Obviamente, la otra persona lo nota, lo sufre y, con suerte, por mucho que duela, se queja. Sí, digo con suerte porque ello implica que la otra persona expresa interés en ti y en la relación al hacértelo saber. Tú ya no sabes qué pensar, qué creer ni qué sentir. ¿Te quiere? ¿No te quiere? ¿Es feliz contigo? ¿No lo es? ¿Eres perfectx a tu manera para ella? ¿Eres una carga? ¿Mereces ser queridx y que te den una oportunidad a pesar del caos que eres internamente? ¿Sigues intentándolo? ¿Lo dejas? Miles y miles de preguntas ...

M’agrada la primavera, com em fa sentir. M’agrada apreciar com el sol banya les façanes dels edificis i les pinta de daurat.  M’agrada com el sol fa que els edificis semblen prendre el sol com ho fem les persones. M’agrada la vesprada de la primavera i l’arribada de la nit a la primavera, com em transporten a temps passats en què no he viscut però que d’alguna forma sóc capaç d’imaginar i sentir.  M’agrada com bufa el vent i mou els cabells de la gent mentre fa sol i calor.  M’agrada la mescla de la tardor amb l’estiu. M’agrada que l’aigua de la font de la plaça del poble m’esguite i sentir-la sobre la meua pell. M’agrada que el blau de la nit es mescle amb el groc del dia. M’agrada apreciar l’existència de la gent i pensar que la resta m’aprecia a mi. M’agrada com el meu cervell tracta de posar una banda sonora a l’escena en què visc i al que sent. M’agrada com les persones són inspiradores i captivadores pintades en un fons blau de primavera, mal...

Sola. Sola otra vez. Sola como al principio de todo. Sola, como siempre. Renazco y vuelvo a estar sola. Vuelvo a empezar a llorar como si nunca hubiese aprendido que hacerlo no me va a servir para conseguir lo que quiero, pero dos veces son suficientes para volver a darme cuenta de que estoy sola, que llorar, no sirve de nada. Lloro y lloro y sigo estando sola. Lloro y todo sigue igual. Lloro y sigo sin tener a nadie a quien recurrir como hace casi 19 años, cuando estaba sola. Sola, como ahora. Sola, como siempre. Lloro y sigo sin saber qué hacer, como hace casi 19 años, cuando estaba sola. Sola, como ahora. Sola, como siempre. Lloro porque no siento más que un dolor y un vacío desgarrador en mi interior. Pero ¿de qué sirve llorar? Sigo estando sola, sigo sin saber qué hacer, nadie me va a ayudar. Sigo siendo yo sola contra el mundo, como hace casi 19 años, cuando estaba sola. Sola, como ahora. Sola, como siempre. No le importo a nadie, pero se supone que sí. Quizá es porque ...

Es despertà. L’alarma no havia sonat. Va mirar l’hora. Eren les huit del matí. Era hora d’alçar-se. Era hora de començar el dia, de seguir amb la rutina. El cos no li responia, no sentia la necessitat de posar-se en peu. Ho veia tot negre, tot era obscuritat al seu voltant. Només pensava en romandre al llit, tornar a dormir i no despertar mai. Però, de sobte, li vingué un pensament al cap: el món seguia, amb o sense ella, havia de posar el pilot automàtic com havia fet tots els dies d’ençà que ja no trobava sentit al fet de viure. Suposava que, malgrat que els dies havien deixat de tindre colors, olors, sorolls, sabors, textures i emocions, algun dia arribaria el moment en què veuria la llum al final del túnel. Havia de continuar intentant fer les coses el millor possible, de manera que, quan la il·lusió tornara a omplir la seua vida, tot seguira en ordre, com estava abans de caure en aquell pou. Finalment, va aconseguir llevar-se els llençols de damunt. Com cada matí, la pri...

Em cansa pensar. I no precisament perquè els pensaments siguen tòxics i atemoridors (la qual cosa potser em passa amb més freqüència de la desitjada), sinó perquè són tantes les paraules, amb i sense sentit, formant i sense formar una idea, les que en vénen al cap, que no puc sentir-me més que aclaparada. La meua ment és, en aquest precís moment, la sopa primitiva d’una infinitat de conversacions paral·leles sense acabar, les quals, alhora, són dutes a terme per dos participants: jo i una altra persona a l’atzar que forma part de la meua vida. Eixa persona pot entendre’s com una via mitjançant la qual el meu cervell troba la forma de pensar i argumentar contra sí mateix. Cal aclarir que la persona de la qual parle i, al mateix temps, amb qui parle, és, com deia, a l’atzar, en el sentit en què jo no l’escollisc a consciència; tanmateix, la persona en qüestió sol ser algú amb qui més temps passe en el marc present de la meua vida i que, com és d’esperar, més debats em suscita. És...