Un poco más allá de la apariencia.

18 de setembre i encara te trobe a faltar. Tinc ganes de plorar i tot quadra: estic ovulant. Quan estic trista i sent que em falta alguna cosa quasi sempre ho associe a que seguisc ancorada a tu, malgrat que cada dia tinc més clar que s’hauria de produir alguna mena de miracle perquè tornàrem l’una a la vida de l’altra (hi ha tantíssimes coses mal en les nostres vides i en nosaltres mateixa que ens impedeixen estar juntes...). Estic cansada, cansada de tu. Tinc milers de temes pendents sobre què escriure i, tanmateix, la inspiració més forta sempre eres tu. Encara no ha passat ni un sol dia en què no haja pensat en tu, potser des que començàrem a ser amigues; ni un sol dia en què m’haja convençut que són massa les raons per les quals, sense haver rebut explicacions, sé que no pots i no he de deixar que tornes, ni un sol dia en què m’haja despertat sense pensar en tu per tal de comprovar si segueixes ahí, què sent i no sent, tot per tu. La veritat és que cada dia estic millor i al...

Tengo ganas de llorar. La verdad es que no sé por qué sigo engañándome, intentando hacerme creer que es el inicio del curso lo que me hace estar triste. Bueno, en realidad sí que lo sé: no quiero admitirme que me sigues doliendo después de cómo has decidido actuar. No quiero seguir fantaseando con que vuelves a mi vida y no sé por qué mi mente se empeña en hacerme soñar despierta sabiendo que las cosas se torcieron demasiado como para poder tener un final feliz. Realmente siento que nuestros caminos no se van a cruzar nunca más, que no eres el tipo de persona que vuelve después de un tiempo, aunque sea a hablar sobre lo que pasó, a pedir disculpas o a dejar de hacer como si nunca hubiésemos importado la una en la vida de la otra. Tengo que aprender a dejar de presionarme y de exigirme tanto. Pero si lo hago es porque lo único que quiero es ser feliz y tener una estabilidad emocional en mi vida de una vez. Es cierto que sería demasiado utópico que hubiese superado al 100% todo lo ...

Últimament, no sé si per fortuna o per desgràcia, em qüestione moltíssim fins a quin punt és bona idea tindre fills hui en dia. Aquesta reflexió és deguda a dos motius principals, el canvi climàtic i la intel·ligència emocional, que realment poden reduir-se a un sol: la societat. I és que crec que qualsevol que s’haja aturat algun moment a observar el món en què vivim i l’entorn que ens rodeja, no haurà trobat difícil adonar-se que la societat està cada any, cada mes, cada setmana i cada dia més podrida. Fins i tot m’atreviria a dir que la desgràcia del món augmenta exponencialment cada segon que passa. Tant de bo m’equivoque. Sembla trist però és així. Cada dia hi ha més agressions sexuals. Vivim al 2019, se suposa que estem avançant cap a la igualtat de gèneres; fins i tot hi ha gent que diu que ja la hem aconseguida, però la realitat és que 40 dones han sigut assassinades en els primers 8 mesos d’aquest any només en Espanya segons https://www.epdata.es/datos/violencia-genero-e...