Un poco más allá de la apariencia.

És increïble el nivell d’hipocresia a què pot arribar la gent. I, el que és pitjor, a dia de hui encara no conec a ningú que se salve de ser hipòcrita en algun moment. És curiós com ens queixem dels comportaments dolents de la gent, però tanmateix poques vegades som capaços d’adonar-nos que tots i totes els tenim alguna vegada, en major o menor mesura. Hi ha cosa més hipòcrita que queixar-se de la hipocresia? La mateixa gent que critica els comportaments aliens de rebuig cap a la resta, de marginació gratuïta a les persones i que presumeix de portar-se bé amb tota la gent en un principi és la mateixa gent que després no és capaç de veure com margina i es tanca a aquella persona que per aparença no li és agradable, a aquella persona que tot el món deixa de costat, a aquella persona que encara no coneix però que per qualsevol prejudici no li entra per l’ull. És cert que els prejudicis són inevitables. Però la reacció i la forma personal de processar-los és el que marca la diferè...

Nunca había sentido ni llegado a imaginar que fuese tan real el hecho de que, si estás rotx por dentro, puede llegar a ser muy difícil estar en una relación. Sí, eres capaz de querer a la persona. Sí, ella es capaz de quererte. Sin embargo, dependiendo de en qué sentido y a qué nivel estés rotx, no te sientes bien ni haces sentir bien a la otra persona y todo es un bucle. No te entregas al nivel al que deberías o, al menos, al nivel al que lo harías de estar bien. Obviamente, la otra persona lo nota, lo sufre y, con suerte, por mucho que duela, se queja. Sí, digo con suerte porque ello implica que la otra persona expresa interés en ti y en la relación al hacértelo saber. Tú ya no sabes qué pensar, qué creer ni qué sentir. ¿Te quiere? ¿No te quiere? ¿Es feliz contigo? ¿No lo es? ¿Eres perfectx a tu manera para ella? ¿Eres una carga? ¿Mereces ser queridx y que te den una oportunidad a pesar del caos que eres internamente? ¿Sigues intentándolo? ¿Lo dejas? Miles y miles de preguntas ...