Un dia nou, un dia més, un dia com tots els anteriors.

Es despertà. L’alarma no havia sonat. Va mirar l’hora. Eren les huit del matí. Era hora d’alçar-se. Era hora de començar el dia, de seguir amb la rutina.

El cos no li responia, no sentia la necessitat de posar-se en peu. Ho veia tot negre, tot era obscuritat al seu voltant. Només pensava en romandre al llit, tornar a dormir i no despertar mai.

Però, de sobte, li vingué un pensament al cap: el món seguia, amb o sense ella, havia de posar el pilot automàtic com havia fet tots els dies d’ençà que ja no trobava sentit al fet de viure. Suposava que, malgrat que els dies havien deixat de tindre colors, olors, sorolls, sabors, textures i emocions, algun dia arribaria el moment en què veuria la llum al final del túnel. Havia de continuar intentant fer les coses el millor possible, de manera que, quan la il·lusió tornara a omplir la seua vida, tot seguira en ordre, com estava abans de caure en aquell pou.

Finalment, va aconseguir llevar-se els llençols de damunt.

Com cada matí, la primera visita la va rebre el lavabo. La cuina va ser la segona. Allí l’esperava el desdejuni de sempre: un bol de cereals amb llet calenta. En tercer lloc, va tornar a la seua habitació, on el llit semblava exercir una mena de força magnètica amb la finalitat d’atrapar-la i fer-la la seua presonera.

Vint minuts després, havia aconseguit vestir-se i preparar-se per anar a l’institut, amb tot el ritual que allò comportava: raspallar-se les dents, rentar-se la cara, posar-s’hi crema i maquillatge (sense el qual sentia que no era ningú), pentinar-se i posar-se desodorant i perfum. Tan simple, tan interioritzat i tan esgotador.

Amb la jaqueta posada i la motxilla a l’esquena, va comunicar a son pare que ja podien marxar.

Un dia nou, un dia més, un dia com tots els anteriors.

De camí cap a l’institut, la conversació amb l’home que l’havia vist créixer es va basar en crits i respostes dolentes per part de l’adolescent, la qual cosa només era un intent desesperat per calmar i traure l’exasperació que li provocava qualsevol paraula que escoltava.

Ja no sabia què fer, què pensar, què dir ni què sentir. Qualsevol cosa semblava feta per fer-la plorar. Vivia amb un nuc en la gola constant, amb un buit que mai l’abandonava i que, irònicament, sentia amb més intensitat quan algú li expressava afecte. Això li recordava a quan es llevava la motxilla després de carregar-la durant molt de temps o quan canviava de posició després d’estar una estona amb una que li provocava tensió: només quan es llevava el pes de damunt o quan alleujava el dolor, era quan s’adonava del patiment al qual havia estat sotmesa.

Potser era eixa la raó per la qual no era conscient del moment tan punyent que travessava. Potser per això no era conscient del gran mèrit que tenia per seguir viva, malgrat ja no sentir plaer quan menjava, sinó angoixa, a pesar que la desesperació, el cansament, la tristesa, la impotència, l’ira i la ràbia foren els sentiments i les emocions que regnaven en el seu dia a dia. Potser no n’era conscient perquè no havia deixat de sentir que s’ofegava, que estava en mig d’una marea, d’un malson.

Potser quan tornara a riure sense la intenció d’amagar les ganes de plorar, quan viatjar no suposara un castic, quan no haguera de tornar a cridar la seua cosina perquè estava plorant i no sabia per què si només estava sopant amb la seua iaia, quan no poder deixar de respirar voluntàriament no fóra una condemna,  quan poguera tornar a donar gràcies per existir, potser en aquell moment que pareixia estar tan lluny, podria ser conscient del fet d’haver viscut sense Sol, sense aire, sense pols.

Va ser entre eixos pensaments quan, al final del dia, es va veure reflectida amb una fulla d’afaitar en la mà dreta en l’espill que havia deixat de reconèixer-la. El pols sense el qual havia estat vivint tot aquell temps, per fi li tremolava quan es disposava a traçar, amb la fulla, una línia paral·lela a les venes de l’avantbraç. La banyera, la qual xafava cada vegada amb menys freqüència, ja estava plena amb aigua calenta. Vestida amb un pijama, la seua roba preferida des de feia mesos, s’hi va introduir amb la lentitud que l’acompanyava des que ja no sabia viure intensament. Una vegada l’aigua cobria el seu cos prim de 17 anys, va traçar una altra línia paral·lela a les venes, aquesta vegada en l’avantbraç dret. L’aigua i la banyera van començar a tenyir-se d’un color rogenc, el color de la ràbia, de l’ira i de la desesperació. A mesura que la sang abandonava el seu cos, també ho feia el patiment. Per fi descansava.

Per fi havia deixat de viure amb el pilot automàtic.

Per fi aquell ritual tan simple, tan interioritzat i tan esgotador havia desaparegut.

Per fi el dia següent ja no seria un dia nou, un dia més, un dia com tots els anteriors.