Pensar, pensar i pensar.

Em cansa pensar. I no precisament perquè els pensaments siguen tòxics i atemoridors (la qual cosa potser em passa amb més freqüència de la desitjada), sinó perquè són tantes les paraules, amb i sense sentit, formant i sense formar una idea, les que en vénen al cap, que no puc sentir-me més que aclaparada.

La meua ment és, en aquest precís moment, la sopa primitiva d’una infinitat de conversacions paral·leles sense acabar, les quals, alhora, són dutes a terme per dos participants: jo i una altra persona a l’atzar que forma part de la meua vida. Eixa persona pot entendre’s com una via mitjançant la qual el meu cervell troba la forma de pensar i argumentar contra sí mateix.

Cal aclarir que la persona de la qual parle i, al mateix temps, amb qui parle, és, com deia, a l’atzar, en el sentit en què jo no l’escollisc a consciència; tanmateix, la persona en qüestió sol ser algú amb qui més temps passe en el marc present de la meua vida i que, com és d’esperar, més debats em suscita.

És curiosa la forma en què, en el meu cervell, les neurones es transmeten senyals per a donar lloc a açò, a aquestes línies, i moltíssimes més coses.

És curiós com el meu cervell parla de sí mateix en tercera persona.

És curiós com el meu cervell troba oportú escriure per tal de posar ordre en eixa sopa d’idees aclaparadores.

És curiós com, de sobte, la pau i la tranquilitat regnen al meu cap.

És curiós com, afortunadament, les veus han decidit deixar-me a mi amb mi mateixa.

És curiós com un pensament em porta a un altre.

És curiós com passe d’un punt de vista tan racional i científic com és l’anàlisi dels pensaments com a producte de la sinapsi a la personificació del cervell com si d’una persona es tractara.

És curiós com ho trobe tot curiós i, així mateix, ho aprofite per escriure literàriament.

Però més curiós encara és pensar que el cervell no és una persona i que el personifique, quan jo sóc el resultat de les connexions del meu cervell.

Em cansa pensar i em sembla fascinant, però, quant més pense, més m’adone de tot el que no sé.