Descobrir persones.

És increïble el nivell d’hipocresia a què pot arribar la gent. I, el que és pitjor, a dia de hui encara no conec a ningú que se salve de ser hipòcrita en algun moment. És curiós com ens queixem dels comportaments dolents de la gent, però tanmateix poques vegades som capaços d’adonar-nos que tots i totes els tenim alguna vegada, en major o menor mesura. Hi ha cosa més hipòcrita que queixar-se de la hipocresia?

La mateixa gent que critica els comportaments aliens de rebuig cap a la resta, de marginació gratuïta a les persones i que presumeix de portar-se bé amb tota la gent en un principi és la mateixa gent que després no és capaç de veure com margina i es tanca a aquella persona que per aparença no li és agradable, a aquella persona que tot el món deixa de costat, a aquella persona que encara no coneix però que per qualsevol prejudici no li entra per l’ull.

És cert que els prejudicis són inevitables. Però la reacció i la forma personal de processar-los és el que marca la diferència. Si bé per les conviccions adquirides, s’acumulen prejudicis, com bé va dir Joan Fuster, és nostra la decisió final interioritzar-los i actuar segons els mateixos.

Jo, com és evident i deduïble, no escape als prejudicis, ni de la gent cap a mi ni de mi cap a la gent. No obstant, he optat per donar l’oportunitat a la gent de donar-se a conèixer malgrat no només una mala primera impressió, sinó totes les males primeres impressions que podem arribar a tindre d’algú.
Si he decidit tindre aquest comportament davant els prejudicis és, entre d’altres coses, perquè, en primer lloc, encara que no sempre, en aquest cas crec que és aplicable això de tractar a la resta com vols que te tracten a tu, i, en segon lloc, perquè 19 anys en aquest món han sigut suficients per comprovar que és molt cert allò que diu la gent sobre com pot canviar, a nivells inimaginables, la concepció que tenim d’una persona a mesura que la coneguem.

Així doncs, ara semble una xiqueta innocent en relació a aquest tema, ja que, desgraciadament (o no), són ja vàries les vegades que he percebut tancament de certes persones cap a mi a pesar de no conèixer-me, i, com que jo crec que he aconseguit deconstruir-me en aquest sentit, encara que no al 100%, en un grau considerable, no ho entenc i em decepcione. Afortunadament, la part de mi que grava i guarda l’aprenentatge útil, em recorda que segurament jo també he fet que algú se sentisca així al llarg de la meua vida, que la vida del primer món és massa accelerada i no permet que les persones s’aturen a pensar en aquestes coses i/o que, simplement, cada persona és un món i té les seues raons de ser.

Sembla que, quan algú no discrimina a un nivell evident i visible, la discriminació passa a ser com una mena de fantasma, està ahí però és imperceptible i has de parar molta atenció per ser conscient de la seua presència. També pot comparar-se a la inutilitat i, per tant, percepció dels ions com a inexistents quan els seus canals corresponents no estan oberts. Tanmateix, la comparança del fantasma crec que és més acurada en aquest context.

Tant de bo tot el món pensara en aquestes coses alguna vegada, ja no per mi, sinó per la meravella que és descobrir les persones i la seua essència.