18 de setembre

18 de setembre i encara te trobe a faltar. Tinc ganes de plorar i tot quadra: estic ovulant. Quan estic trista i sent que em falta alguna cosa quasi sempre ho associe a que seguisc ancorada a tu, malgrat que cada dia tinc més clar que s’hauria de produir alguna mena de miracle perquè tornàrem l’una a la vida de l’altra (hi ha tantíssimes coses mal en les nostres vides i en nosaltres mateixa que ens impedeixen estar juntes...).

Estic cansada, cansada de tu. Tinc milers de temes pendents sobre què escriure i, tanmateix, la inspiració més forta sempre eres tu. Encara no ha passat ni un sol dia en què no haja pensat en tu, potser des que començàrem a ser amigues; ni un sol dia en què m’haja convençut que són massa les raons per les quals, sense haver rebut explicacions, sé que no pots i no he de deixar que tornes, ni un sol dia en què m’haja despertat sense pensar en tu per tal de comprovar si segueixes ahí, què sent i no sent, tot per tu.

La veritat és que cada dia estic millor i alhora sent que m’estic tornant boja: la incertesa, no saber res de segur me matava, me mata i me matarà. Hi ha moltíssims dies en què sóc feliç i tinc el pressentiment que tot anirà bé al cap i a la fi, però sempre hi ha moments en què m’ensopegue i torne a tu. I ja no sé si realment estic millorant o si tot és una farsa que m’he muntat. Supose que de moment hauré de seguir creient en “fake it until you make it” i potser arribe un dia en què serà veritat, sense adonar-me hauré deixat de pensar en tu, hauràs deixat d’existir en la meua ment i seré feliç; seré capaç de gaudir de la vida, del present i de no anticipar el futur.

I després d’haver escrit i llegit tot açò ja no sé ben bé de què parle, qui és “tu” a partir del segon paràgraf. Tu podries ser la depressió i encaixaria perfectament i la depressió podria ser tu i tot tindria el mateix sentit, i potser acabe de descobrir la raó més gran per la qual estem millor separades.